Font i entorn espectacular: L’aigua surt per la boca del relleu d’una cara encastada a una gran paret de pedra vista. El frontal de la font i la bassa estan sota unes grans voltes recobertes de vegetació. L’entorn està format per tres terrasses molt amples, comunicades per escales de pedra vista. Hi ha una part amb bancs sota els arbres. Destaca la terrassa inferior amb una renglera d’escales amples i ben conservades on l’aigua canalitzada circula pel mig.
Recorregut en les excursions de grup: E04, E12, E20
Recorregut a l’excursió de recerca: R03
El projecte d’aquesta font fou encarregada a l’arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. L’obra va ser realitzada el 1918. El 1988 va ser restaurada i la tardor del 2007 va ser arrengada degut a greus desperfectes per culpa de les pluges de la tardor anterior.
El nom de la font podria ser degut al fet que les seves aigües eren beneficioses per guarir problemes estomacals (budells). També hi ha qui diu que, anys enrere, hi havia una casa al peu de la font on es fabricaven cordes per guitarres que estaven fetes de budells d’animals.
Dany Àlvarez a la revista Guiaparcollserola del mes d’abril de 2006 i a la del mes de gener de 2008 diu:
El nom de la Budellera sol ésser atribuït a l’aspecte del seu broc, semblant a un petit buda per les seves formes arrodonides. Malgrat aquesta llegenda popular, el seu origen fa referència a una feina tan singular com la fabricació de cordes de guitarra. Antigament les cordes es feien amb budells d’animals assecats o salats, que les budelleres havien d’estovar amb aigua abans de trenar-los. La font, amb el seu raig constant, esdevingué un lloc ideal per aquesta tasca.
A la pàgina 133 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
Conjunt format per un llarg frontal de pedra vista d’on surten els dos tubs de la font que brollen a una gran bassa-safareig situada a nivell de terra. El terra està empedrat i els accessos molt ben condicionats.
Està situada al camí que segueix el torrent de l’Espinagosa i que va del final del pantà de Vallvidrera fins a Vallvidrera.
Construcció en forma de caseta i amb la coberta de volta, ambdós de totxo vist.
D’una de les parets de l’interior en surt el tub de ferro que mana aigua abundant.
Durant el 2008 ha estat recuperada tota l’àrea de la font i presenta un aspecte molt acollidor.
Recorregut en les excursions de grup: E07, E12
Recorregut a l’excursió de recerca: R08
A la pàgina 68 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
… cap al 1948 se n’omplien garrafes de vuit litres: ”L’aigua de Can Llevallol és molt bona, sense gens de calç, i molts excursionistes hi anaven a fer fontades”.
… s’usava una mena de telefèric per pujar les garrafes de la font al mas …
Segons Miquel Tormos, anys enrere l’aigua era venuda en ampolles. La planta embotelladora és al costat de la masia de Can Llevallol.
Després de la restauració duta a terme a finals de l’any 2010, de la font i del seu entorn, ha quedat un conjunt molt complet, format per la torre, el pou, la bassa, la font i la mina.
La torre, és una construcció molt esvelta a la part superior de la qual hi ha la placa fotovoltaica que alimenta la bomba del pou.
A tocar de la torre hi ha la font formada per un tub d’inox que brolla aigua a la pica situada al nivell de terra.
A pocs metres hi ha la mina que ha estat netejada.
Uns metres més avall hi ha una gran bassa que acumula l’aigua.
Construcció molt original, de grans dimensions i en un entorn molt cuidat.
El terra és de rajola vermella de la mida gran. El frontal s’endinsa al marge formant una gran cova pintada de color rosat. A un costat hi ha un banc de fusta i a l’altre un d’obra folrat de peces de mosaic. A l’entrada hi ha un gran para-sol cobert de vegetació.
El tub és molt llarg, té la secció triangular i és de zenc; mana un rajolí a una bassa molt ampla, revestida de mosaic blanc.
Està situada tocant a la carretera Alta de les Roquetes.
10.06.2007. Es nota que hi ha uns veïns que cuiden l’entorn perquè sembla que la font que estigui al mig d’un jardí.
Durant el mes de gener de 2020 s’hi van fer obres de reparació.
El dia 4 de juny de 2022, la nostra Associació Fes Fonts Fent Fonting, va condicionar l’entrada de la mina. Llegiu més.
Recorregut a les excursions de grup: E08
Recorregut a l’excursió de recerca: R20
A la revista Guiaparcollserola de mes de setembre de 2010 es diu:
La font fou arreglada el 1992 i és punt d’encontre de la gent que habita als barris propers. Precisament aquests veïns de la zona, principalment gent gran, són els artífexs que els entorns de la font ofereixin un bon estat, ja que en tenen cura per tal que es mantingui neta. A més han habilitat un cobert amb vegetació, el qual permet que l’espai de la font guardi molt bon aspecte. Si ens hi acostem una bona tarda, segur que els trobem reunits i prenent-ne aigua.
Construcció original formada per una caseta és de grans dimensions, construïda de totxo vist i pintada de vermell i blanc. A un costat hi una part coberta amb seients que a vegades hi ha llibres de consulta per passar una estona. Darrere de la caseta hi ha la mina de captació.
Per sota de la porta surt el tub d’inox. que mana un rajolí a la pica, la qual és d’aglomerat de pedres de riu.
Està situada al torrent sud- oest del Turó Blau, al mig d’una zona enjardinada i preparada pel descans, amb arbres d’ombra, taules i bancs.
10.06.2007. Un grup de voluntaris mantenen una àrea molt cuidada amb bassetes al costat dels arbres per acumular aigua quan plou, taules i banc per berenar, una part destinada a hort. Hi ha un cobert improvisat al costat de la font on hi ha llibres per la lectura.
03.12.2016. L’àrea ja no està cuidada.
Recorregut a les excursions de grup: E08
Recorregut a l’excursió de recerca: R20
L’any 1995 es va obrir la mina per fer el manteniment. Té uns 35 metres de profunditat i al final hi ha una altra galeria de 26 metres més. Informació obtinguda de l’Atles de l’aigua d’Horta-Guinardó. Revista El Pou de juny de 2019.
Dissenyada per Antoni Gaudí. Construcció molt elaborada formada per un frontal corvat en forma de semicercle, fet de pedra vista amb un gran banc de pedra encastat. A la part superior del frontal hi ha un pilar amb una escultura.
Del mig del frontal en surt un tub molt llarg tot ell adornat amb diverses peces de ferro forjat. El tub acaba amb la figura del cap d’un drag, d’on brolla un gran cabdal d’aigua, de les més abundants de Collserola.
La pica també és molt gran i té una forma original.
Està situada als jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona.
No se encontraron álbumes o fotos con su criterio de búsqueda.
Història de la seva trobada. La Vanguàrdia del 2/12/2016:
¿Es esta fuente la obra más desconocida de Gaudí?
El conjunto escultórico permaneció oculto durante años en los jardines del Palacio de Pedralbes
El templo Expiatorio de la Sagrada Familia, la Casa Batlló, el Parque Güell, la Casa Milà… La obra de Antoni Gaudí es mundialmente conocida. Su legado se mantiene más vivo que nunca y un siglo después el catalán es capaz de atraer a millones de personas que se agolpan a las puertas de estos –y otros edificios- para deleitarse con su talentoso estilo modernista. El legado de Gaudí es amplio, con grandes obras que le encumbraron y otras más desconocidas que sorprenden a quienes las descubren por primera vez. ¿Es este el caso de la fuente de Hércules del Palau Reial de Pedralbes?
Se trata, seguramente, de una de las obras más secretas de Antoni Gaudí. Tanto, que durante muchos años fue ignorada, permaneciendo oculta tras la vegetación del lugar para aquellos que trabajaron durante buena parte del siglo XX en el mantenimiento del palacio. Hasta 1984: desde entonces, la fuente de Hércules, o de Gaudí, puede visitarse, restaurada y funcionando, en los jardines de este rincón emblemático de la ciudad.
La historia de este trabajo ‘olvidado’ de Gaudí se remonta a 1884, cuando el artista recibió el encargo del político Eusebi Güell, su mecenas, para diseñar los jardines de la finca de 30.000 metros cuadrados que había adquirido pocos meses antes en la zona Diagonal. Para reformar los exteriores de la antigua masia de Can Feliu, Gaudí optó por la mitología, recreando la leyenda del jardín de las Hespérides.
Esta cuenta la historia de Heracles (o Hércules), quién fue capaz de robar unas manzanas doradas del huerto de la diosa Hera que, según las creencias, garantizaban la inmortalidad. Este lugar idílico y mágico estaba custodiado por un dragón, Ladón, que tras caer derrotado por el dios Atlas comenzó a derramar lágrimas de sangre. De cada lágrima, por cierto, nació un dragón. De ahí que Hércules y este animal sean los dos protagonistas de esta fuente realizada en la etapa más orientalista del escultor, y que está marcada por las influencias artísticas de regiones como Persia o Japón.
El responsable, en buena parte, de la recuperación de esta obra es el arquitecto Ignasi Serra, quien descubrió durante un proyecto de limpieza en los exteriores del palacio esta fuente oculta entre la vegetación. La fuente contaba con un banco curvado y una pica de piedra con el escudo de Catalunya, una columna central con un pedestal –vacío- y un surtidor con la morfología de un dragón de hierro forjado.
Todos los elementos de la fuente encontrados son originales, excepto el busto de Hércules. Existen fotografías antiguas que muestran un gran busto del dios sobre el pedestal, figura que no se halló durante el descubrimiento de Ignasi Serra. De esta manera, la imagen de Hércules es la más reciente de un conjunto escultórico sobrio que se integra con la naturaleza de los jardines del Palacio de Pedralbes y que desde 1984 vuelve a emanar agua tras muchos años de silencio.
Construcció de grans dimensions formada per un gran frontal de pedra vista, enfonsat dins un arc de mitja volta, on hi ha dues aixetes de polsador entre tres cares esculpides. Una gran pica de pedra a l’alçada de la cintura recull l’aigua. Quan es va construir a la l’edat mitjana, l’aigua provenia de la serra de Collserola i actualment està connectada a la xarxa municipal. Està situada a la plaça de Sant Just, al Barri Gòtic de Barcelona.
Segons hem trobat a la Viquipèdia, l’antiga font era de construcció gòtica, transfigurant-se al 1831, durant l’època neoclàssica. La llegenda vincula a Joan Fiveller, com a descobridor, mentre caçava, d’una deu d’aigua a la serra de Collserola, i, en el projecte de portar les seves aigües a la ciutat, tant mancada d’elles en aquells moments. La data d’aquest fet és 1427, si bé altres historiadors situen en 1367 la seva construcció original. A la zona principal de la font, té tres aixetes inserides en màscares de pedra de Montjuïc i una pica del mateix material. En el frontis hi ha una imatge de Sant Just sostenint amb una mà la palma del màrtir. També té dos escuts, el del rei i el de la ciutat i, entre aquests, el relleu d’un falcó atrapant una perdiu, en record de les caceres d’en Fiveller. La font donava al cementiri parroquial que era a la plaça. El 1831, prohibit aquest tipus de necròpolis dins de la ciutat, la font va ser restaurada i s’hi va afegir la balustrada de terra cuita que té a sobre. És d’un auster estil romàntic, i una sèrie de plantes que en pengen contribueixen a donar encant a l’indret, on era costum, en temps reculats, fer-hi funcions teatrals. L’any 2003 va tornar a ser restaurada.
Construcció de pedra vista de grans dimensions que antigament tenia forma octogonal, però ara han quedat a la vista cinc dels seus costats.
A la cara frontal hi ha el relleu d’una cara humana per la boca de la qual brollava l’aigua, actualment hi ha dues aixetes de polsador, una a cada costat. Les cares de la font estan decorades amb plafons ceràmics de motius diversos.
Quan es va construir a l’edat mitjana, l’aigua provenia de la serra de Collserola i actualment està connectada a la xarxa municipal.
Està situada a l’avinguda Portal de l’Àngel amb Cucurulla, al Barri Gòtic de Barcelona.
Segons hem trobat a la Viquipèdia, és la font més antiga que es conserva de construcció gòtica a Barcelona, datada el 1356.
Era una font sense ornamentació, que al començament servia també com a abeurador de cavalls. Originalment tenia forma octogonal, però més tard va ser adossada al Palau Pignatelli i tan sols van quedar a la vista cinc dels seus costats. El 1819 va ser reformada i ampliada, i el 1918 va ser decorada amb uns plafons de ceràmica d’estil noucentista, així com quatre gerros de ceràmica vidriada, tot obra de Josep Aragay. Les imatges contenen figures femenines, hidres i garlandes florals, i la central presenta també l’escut de Barcelona.
