Segons Miquel Tormos, la font està desapareguda, ja que ara és un immoble de pisos al carrer Josep Maria Jujol al costat d’una escala que duu al carrer Maduixer. Aquesta font havia estat un jardí poblat de frondosos arbres i quantitat de flors i era una de les més visitades pels barcelonins. A l’aigua li trobaven valors medicinals. Hi havia una planta embotelladora on s’envasava per vendre-la a la ciutat.
A principis de l’any 2000 es va procedir a la neteja del bosc dels voltants de la font tot talant arbres i fent malbé tot l’entorn. Poc temps després es va fundar l’Associació de veïns i amics de la font de Vall-Par.
http://perso.wanadoo.es/vallpar/index.htm
A la seva pàgina web es troba un follet explicatiu de l’activitat portada a terme a la deu de Vall-Par des dels anys 20.
En pocs anys es va urbanitzar tot al voltant de la font.
Construcció de totxo que sembla una caseta encastada a la muntanya. Al costat dret hi ha un banc de formigó d’uns 25 metres. A la part frontal una aixeta metàl•lica amb temporitzador que raja abundant aigua tractada. Situada en un espai molt ample al mig del qual hi ha un safareig antic.
Està situada a prop del Centre d’Informació del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola.
Recorregut en les excursions de grup: E04, E11, E12, E14
Recorregut a l’excursió de recerca: R03
A la pàgina 372 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
El projecte de Vil·la Joana va incloure l’enjardinament i detalls ornamentals pels contorns de la casa, es van construir senders i escales … Ramon Miralles (el propietari) va posar a quatre fonts pròximes a la torre els noms dels fills: Joana, Rosita, Vicenta i Sant Ramon.
Les abundants pluges del desembre de 2019 van arrossegar molta terra i va tapar la font i així ho hem fet saber al Parc. Llegiu més.
Recorregut en les excursions de grup: E01,E13
Recorregut a l’excursió de recerca: R02
A la pàgina 29 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
El 1313 consta ja en nom de Guillem Gombal, conegut encara avui per mas Guimbau, no per l’existència de cap casa, sinó per la d’una font que conserva el dit nom de mas Guimbat, quina aigua és fort volguda per molta gent fins de Barcelona.
I a la pàgina 387 podem llegir:
… en l’última epidèmia tífica de Barcelona, l’any passat de 1914, en què era una professó feta i seguida de gent a buscar aigua en la dita font del Mas Guimbau, per a portar-la a Barcelona …
Segons Miquel Tormos, l’aigua és considerada de les millors de la contrada amb resultats terapèutics.
Antigament havia estat una planta embotelladora.
Dany Àlvarez a la revista Guiaparcollserola del mes d’octubre de 2006 diu:
Aquest indret, a prop de la font del Berenador, va ser molt concorregut al segle XIX, quan les seves aigües adquiriren la fama de guarir les malalties del fetge i de l’estómac. Les seves virtuts fins i tot van ser objecte de poemes i cançons, com el que deia:
A la font de Mas Guimbau
Molts hi troben benestar,
Perquè són bones pel fetge
I altres mals solen curar.
De fet a la fi d’aquell segle era molt popular el ruquet amb el qual l’aiguader portava garrafes plenes d’aigua de la font fins als domicilis dels seus clients a la ciutat.
Una segona oportunitat:
La prolongació del ferrocarril cap a la població de Sant Cugat (1917) va permetre que els barcelonins poguessin gaudir, a partir de l’estació de les Planes, d’un dia d’esbarjo a la font del Mas Guimbau. Malgrat això, l’abandonament va fer que, al llarg del segle XX, aquesta deu gairebé desaparegués. Gràcies a l’esforç dels veïns, ha estat recuperada.
No trobada. El mapa de l’Alpina la dibuixa al torrent que passa per la font del Mas Gimbau, prop de l’autopista entre les estacions de Les Planes i el Baixador de Vallvidrera. Al punt indicat hi ha una caseta i al seu interior un pou.
Construcció austera de totxo arrebossat amb la inscripció de la font i la data en que va ser reformada, el 1925.
Durant el 2008 ha estat recuperada tota l’àrea de la font i presenta un aspecte molt acollidor. A la terrassa superior hi ha el pou, amb la seva maquinària, i a una terrassa inferior hi ha la font i la bassa safareig.
Com que la font cau enclotada, les quatre escales ens permeten accedir al tub de coure, i a la pica. El tub raja poc i l’aigua es conduïda a la bassa safareig.
Alçada en metres: 210
Recorregut en les excursions de grup: E01, E07, E13.
Recorregut a l’excursió de recerca: R02
Dany Àlvarez a la revista Guiaparcollserola de mes de setembre de 2006 diu:
La font de Can Castellví era considerada una de les millors de la serra… De fet un refrany popular deia: “Omple més que un got de vi, l’aigua de Can Castellví”. Va ser el lloc escollit els diumenges per moltes famílies barcelonines que volien gaudir d’un dia d’esbarjo. De fet l’any 1876 aquesta font fou l’escenari d’un banquet d’homenatge a un dels inventors més incompresos a la seva època, Narcís Monturiol, que havia construït el primer submarí.
Construcció moderna i de formes simples, formada per dues parets molt grans de pedra vista que s’ajunten en angle recte. Una de les parets fa de frontal on hi ha el tub i a sota, a nivell de terra hi ha la pica.
Està situada a tocar del restaurant berenador «Pinya 2», el qual està a poca distància de l’estació dels FGC, Baixador de Vallvidrera.
Recorregut a l’excursió de grup: E07
Recorregut a l’excursió de recerca: R08
Dany Álvarez a la revista Guiaparcollserola del mes de març de 2010 diu:
Aquesta font es troba dins l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, espai creat durant els anys 1988-93. Aquest és un lloc tranquil per passejar, del tot acollidor i molt visitat els caps de setmana. Hi trobem un restaurant, un aparcament, taules de fusta per fer pícnic, una gran esplanada amb moltes possibilitats d’esbarjo: on poder jugar, córrer i saltar.
És una font que quasi sempre porta aigua, penseu que de vegades s’inunda la bassa quasi rectangular on cau l’aigua.
Abans aquest lloc era una antiga teuleria i durant els anys 60 es varen construir unes casetes (poblado se’n deia abans) per als treballadors de les primeres obres dels túnels de Vallvidrera. Aquest espai se’l coneixia per “Poblado de Santa Bárbara”, el qual li va donar nom a la font.
A la pàgina 363 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir quan parla d’un veí de la zona:
… quan van fer la primera galeria de prospecció del túnel, van portar miners d’Astúries i els van instal·lar en un poblat, al qual li van dir Santa Bàrbara …
Construcció formada per una gran galeria d’uns 30 metres, revestida de totxo vist, que condueix l’aigua a un dipòsit soterrat que hi ha a l’exterior.
(Fotos del 05.02.2006)