Baixant unes escales accedim a la façana de la font que és gran i amb acabat de totxo vist. Una porta de ferro ens permet accedir a l’interior d’una galeria, també de totxo vist, de grans dimensions tant per la fondària com per l’alçada.
Per la galeria baixa una séquia fins a l’aixeta que trobem a l’entrada. Està seca.
Està situada en una zona molt ombrívola i prop de la planta on s’hi embotellava l’aigua (Agua Sterling).
Recorregut en les excursions de grup: E07, E24, E27
Recorregut a l’excursió de recerca: R02
A la pàgina 387 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir el que diu un veí de la zona:
A Can Pasqual, també n’embotellaven d’aigua, que es deia Sterling, era radio-activa (la garrafa de vuit litres es venia a dues pessetes). Penso que ells baixaven a vendre en direcció Llobregat.
Construcció restaurada i ben conservada que combina el totxo i el mosaic.
Té una planta rectangular ampla, a la qual s’accedeix per unes escales, on hi ha la bassa.
De la paret frontal, recoberta de mosaic, en surt l’aixeta que mana aigua abundant.
Està situada a la mateixa vorera del carrer Torrent del Rovelló que va a parar a l’estació Baixador de Vallvidrera dels FGC.
El conjunt està format per la mina i un dipòsit que fa de cisterna.
El dipòsit és una construcció en forma de cub de pedra arrebossada a un lateral del qual hi ha el tub i la pica.
Uns metres més amunt hi ha una caseta amb porta, dins la qual hi ha una mina que s’endinsa a la muntanya amb una canaleta que condueix l’aigua a una pica de sedimentació a prop de l’entrada.
A aquesta font s’hi ha fet obres importants dins el Projecte d’adequació i conservació de 13 fonts del Parc Natural de Collserola al Municipi de Barcelona, dut a terme amb fons Next Generation des del mes d’octubre de 2025 al de març de 2026. Llegiu més.
ORIGEN DEL NOM DE LA FONT DE SANT TOMÀS DE VALLVIDRERA:
Ramon R. ens diu «A final dels anys vint el meu pare amb una colla d’amics, entre que en ells hi havia un que es deia Tomàs.
Fent excursions partint del baixador de Vallvidrera varen descobrir la font i la mina.
Mig en serio mig en broma varen decidir aposar-li nom,i se’ls va ocórrer Sant Tomàs.
Varen pintar el nom amb pintura vermella.
Jo recordo que als anys 40 i 50 anàvem a passar els diumenges. I cada any repintaven les lletres».
Estava situada dins el recinte del berenador «Los Pinos», a la cua del pantà de Vallvidrera. El doll i la pica estaven dins d’una construcció ornamental feta de pedra vista en forma de cova encastada al marge, on hi havia el tub. La pica estava al nivell de terra.
A la pàgina 362 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir quan parla d’un veí de la zona:
El meu avi era de Sarrià i els diumenges, de jove, anava al vall que feien amb un piano de maneta a la font dels Pins. A la font dels Pins hi baixaven a ballar totes les noies de Cal Ponçà, de Cal Nazari, de Can Sauró, hi anaven també molts paletes de Sarrià, que agafaven el tren del Mina-Grott. Els meus avis es van conèixer allà, ballant amb el piano de maneta.
Construcció de grans dimensions formada per una caseta de totxo vist on hi ha un mosaic amb la imatge del Sant. A sota hi ha la caseta de la mina, tancada per una porta de ferro per sota de la qual surt el tub de coure que mana un bon raig.
L’aigua cau a un petit estanyol que fa de pica.
Durant l’any 2020 es va fer la remodelació de la font. Es va canviar el mosaic, la porta d’accés a la mina i el tub de sortida de l’aigua que ara és de ceràmica.
Està situada a tocar de la pista i es baixen cinc escales de pedra per accedir-hi.
A la pàgina 372 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
El projecte de Vil·la Joana va incloure l’enjardinament i detalls ornamentals pels contorns de la casa, es van construir senders i escales… Ramon Miralles (el propietari) va posar a quatre fonts pròximes a la torre els noms dels fills: Joana, Rosita, Vicenta i Sant Ramon. I També aquest mateix darrer nom a una de situada a l’altra banda de la Riera, al camí de les Nespreres que puja a Vallvidrera.
Font i entorn espectacular: L’aigua surt per la boca del relleu d’una cara encastada a una gran paret de pedra vista. El frontal de la font i la bassa estan sota unes grans voltes recobertes de vegetació. L’entorn està format per tres terrasses molt amples, comunicades per escales de pedra vista. Hi ha una part amb bancs sota els arbres. Destaca la terrassa inferior amb una renglera d’escales amples i ben conservades on l’aigua canalitzada circula pel mig.
Recorregut en les excursions de grup: E04, E12, E20
Recorregut a l’excursió de recerca: R03
El projecte d’aquesta font fou encarregada a l’arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. L’obra va ser realitzada el 1918. El 1988 va ser restaurada i la tardor del 2007 va ser arrengada degut a greus desperfectes per culpa de les pluges de la tardor anterior.
A aquesta font s’hi ha fet obres importants dins el Projecte d’adequació i conservació de 13 fonts del Parc Natural de Collserola al Municipi de Barcelona, dut a terme amb fons Next Generation des del mes d’octubre de 2025 al de març de 2026. Llegir més.
El nom de la font podria ser degut al fet que les seves aigües eren beneficioses per guarir problemes estomacals (budells). També hi ha qui diu que, anys enrere, hi havia una casa al peu de la font on es fabricaven cordes per guitarres que estaven fetes de budells d’animals.
Dany Àlvarez a la revista Guiaparcollserola del mes d’abril de 2006 i a la del mes de gener de 2008 diu:
El nom de la Budellera sol ésser atribuït a l’aspecte del seu broc, semblant a un petit buda per les seves formes arrodonides. Malgrat aquesta llegenda popular, el seu origen fa referència a una feina tan singular com la fabricació de cordes de guitarra. Antigament les cordes es feien amb budells d’animals assecats o salats, que les budelleres havien d’estovar amb aigua abans de trenar-los. La font, amb el seu raig constant, esdevingué un lloc ideal per aquesta tasca.
A la pàgina 133 del llibre “Vallvidrera a través dels segles”. (Eugeni Casanova i Solanes. Agost 2018) poden llegir:
Ha estat recuperada durant el 2009 i presenta molt bon aspecte. Ha quedat una font de grans dimensions i tots els acabats són de pedra vista.
Està formada per un frontal encastat al marge, d’on surt el tub que raja a una pica metàl·lica situada a l’alçada de la cintura i l’aigua que sobreeixeïx va per un canal fins al voral.
A la base d’accés, que està empedrada, hi ha un banc i una barana de ferro que la separa de la carretera.
Està situada a la carretera de les Aigües, al Pla dels Maduixers.
Construcció de línies senzilles feta de totxo arrebossat de ciment, adossada a un gran dipòsit cisterna que recull les aigües pluvials de la teulada de l’edifici de l’Observatori Fabra.
La part de la font consta de l’aixeta, una pica molt gran, un gran tub de ceràmica que és el sobreexidor del dipòsit cisterna i un calaix per enviar les aigües de regar a l’hort proper.
Sembla que l’aigua de l’aixeta prové del dipòsit cisterna i no d’un naixement natural.
Està situada a tocar de l’edifici de l’Observatori i dins del recinte tancat.
Conjunt format per un llarg frontal de pedra vista d’on surten els dos tubs de la font que brollen a una gran bassa-safareig situada a nivell de terra. El terra està empedrat i els accessos molt ben condicionats.
Està situada al camí que segueix el torrent de l’Espinagosa i que va del final del pantà de Vallvidrera fins a Vallvidrera.
